Joan Tres, amic i deixeble de Max Cahner ens presenta el “professor i erudit”. Un Max Cahner diferent. 

Aquests darrers dies s’ha parlat abastament de la figura de Max Cahner i de les grans i imprescindibles estructures culturals que va engegar, tant des de l’àmbit privat (Serra d’Or, Ed. 62, Enciclopèdia, Ed. Curial) com des de l’àmbit públic com a conseller de cultura del primer govern de la Generalitat recuperada, l’any 1980 (Teatre Nacional Arxiu Nacional, TV3, Catalunya Ràdio, Filmoteca, Poliorama, Llei de Normalització lingüística), ambdós àmbits porten tants etcèteres que enumerar-los tots se’ns faria llarguíssim.

Jo, parafrasejant Maragall, els vull parlar molt altrament. Els vull parlar del professor i de l’erudit. D’un Max Cahner diferent d’aquell que han presentat alguns dels seus col·laboradors en la Conselleria, com a home de caràcter i tracte difícil i poc destre en les seves relacions socials; jo els vull parlar d’ un Max Cahner que si bé conservava les virtuts de tenacitat i rigorositat, es mostrava, però, molt més afable, comprensiu, col·laborador, generós.

Vaig coincidir per primera vegada amb Max Cahner a la Universitat de Barcelona, el 1984, després que deixés el càrrec de conseller. En anar-me a matricular de tercer curs de Filologia Catalana i  haver de triar les assignatures, quina sorpresa em vaig endur quan vaig veure que Max Cahner impartia l’assignatura d’Història de la literatura catalana, La Decadència Segles XVI-XVIII. No m’hi vaig pensar. La sorpresa va anar en augment quan vaig poder comprovar que només érem dos alumnes a classe. Va ser un curs inoblidable. A les 8 del matí!!!! No vaig faltar ni un sol dia, però és que Max Cahner, tampoc! I venia de Sant Vicenç de Montalt!

Encara el recordo entrant a classe (un despatx d’uns 40 metres, no ens havien destinat cap aula) carregat de llibres, però no llibres qualsevol, eren  edicions dels segles XVI-XVIII; podíem llegir els autors directament de les fonts, de les primeres edicions i fins i tot d’algun manuscrit. No només vàrem aprendre molt, sinó que ens va transmetre la seva passió pels llibres, l’entusiasme per la investigació i sobretot els seu interès en desmuntar i fer desaparèixer, per erroni, el concepte de Decadència de la literatura catalana

Des de llavors fins ara, Max Cahner ha estat el meu mestre, en el sentit més clàssic de la paraula. I aquella fama de persona, dura, freda, difícil de tractar es va esvair per sempre i va donar pas a una persona afectuosa, amable, intel·ligent, amb una memòria prodigiosa, un bon i fidel amic, una persona entranyable.

Mai havia tingut un professor de la categoria, els coneixements, la vàlua i la humanitat de Max Cahner.

Aquest és l’altre aspecte que vull destacar. Max Cahner, a més de polític, editor, conseller de cultura, agitador cultural, era un savi,  un erudit.

Els 2 volums de l’Epistolari català del Renaixement, l’Obra Catalana d’en Joan Baptista Anyes, col·laboració a la Història de Barcelona d’en Duran i Sanpere, articles sobre geografia comarcal, sobre llengua, literatura, etc., però sobretot la seva obra magna:

Literatura de la revolució i la contrarevolució (1789-1849). Es tracta d’una aportació exhaustiva de documentació de tota la literatura produïda en llengua catalana al Principat, al País Valencià i a les Illes, que gira al voltant de la gran convulsió social, política i ideològica que comportà la Revolució Francesa i l’aniquilació de l’Antic Règim.

Aquesta obra serà sens dubte un referent obligat per als estudiosos de la llengua, la literatura i la història de finals del segle XVIII i la primera meitat del segle XIX. El projecte engloba 60 anys  de la mal anomenada Decadència literària i lingüística.

L’aportació de textos catalans i la recuperació d’autors importantíssims oblidats fins ara és tan extraordinària que sens dubte canviarà definitivament la concepció que es tenia d’aquest període pel que fa a la literatura catalana.

El Sr. Josep Fontana, el millor especialista a tot l’estat sobre història del segle XIX, escrivia, referint-se a aquesta obra:  “des de la perspectiva d’historiador em toca insistir que és de consulta necessària per al coneixement de la societat i la cultura catalanes en l’època del trànsit a la modernitat”.

Tots, absolutament tots els projectes de Max Cahner  s’aixoplugaren sota la capa de la llengua i la cultura, precisament perquè el nostre país  basa la seva identitat nacional en aquests dos pilars . Sovint s’oblida aquesta realitat i la llengua i la cultura queden relegades a un segon o tercer terme per crisis econòmiques i polítiques. Estic convençut que en Max ens recordaria que en aquests moments  no podem deixar d’alimentar la nostra identitat nacional i això ho farem sobre tot amb la defensa,  difusió i modernització de la nostra cultura i de la nostra llengua.

Joan Tres

Filòleg, deixeble i continuador de l’obra de Max Cahner

“Literatura de la revolució i la contrarevolució (1789-1849)”.