I ara, aprofitaré l’avinentesa per fer-vos una bona estirada d’orelles: Què significa això de dir que el llibre més venut del món des de fa segles és la Biblia? O el Quixot? O Benvolguda, de l’Empar Moliné? Eh? Protesto, protesto i protesto! El llibre més venut del món mundial és i ha de ser, per força, l’Abecedari

Bon vespre a tothom i moltes gràcies per convidar-me a la festa. S’ha de dir que qui va proposar el meu nom per a fer-ne el pregó va cometre una temeritat, mentre que jo, en acceptar la proposta, n’he comès una altra que només es pot qualificar d’un cas de barra.

Som aquí per mor del Premi Llibreter. Què signifiquen aquests dos mots? Ara us en faré cinc cèntims:

Premi: tothom ho sap des de menut. De fet, des del primer instant en que vau néixer, amb el primer petó com a recompensa per haver aconseguit trobar la sortida d’aquell cau fosc i humit després de passar-hi nou mesos reclosos.

Llibreter. Segons el DIEC (que és un llibre que ara es ven poc, perquè les noves tecnologies han democratitzat i contribuït a divulgar molt la tasca dels filòlegs i acadèmics) un llibreter és una “Persona que ven llibres”. Encara bo que al davant hi posa persona!

Un mot que inclou tots els gèneres, perquè ja us adverteixo que jo, d’ara endavant, per fer aquest pregó, faré us d’un masculí genèric, i m’estalviaré de dir pregó i pregona, llibre i llibreta, premi i Premià, o qualsevol altra d’aquestes servituds amb les quals es mortifica la noble parla catalana. Això es fa per tal de ser inclusius i no discriminatoris, tàctica comunicativa que permet a la classe política quedar més be de paraula -/barra/- mot que de fets – /barra/- accions.

Bé, tornem allí on érem: a la persona que ven llibres, i no pas camises o melons, que també són venedors, però no pas llibreters. Del que significa ser llibreter, jo n’hauria de saber alguna cosa, perquè la primera feina remunerada que vaig tenir, als dinou anys, va ser la de dependenta de llibreria, als matins, en una llibreria tan remenuda del carrer de Balmes que no hi entrava mai ningú, llevat, escadusserament del carter, i jo em passava l’estona llegint i no pas venent, de manera que no puc pas arribar a dir que he estat una llibretera amb tots els ets i uts de l’ofici.

En canvi, sí que he estat lectora, i espero que això del llegir sigui l’activitat que tenim en comú tots els aquí presents, des de la primera fins a la darrera fila d’aquesta sala que ens acull.

El verb llegir és un verb que en pocs anys ha eixamplat moltíssim el seu radi d’acció. Si fa cent anys Catalunya tenia 2.745.000  habitants, però només n’hi havia 775.000 que sabessin llegir i escriure, (una quarta part, més o menys) ara, que hem triplicat la població i que som més de set milions de persones, sabem que només n’hi ha 77.000 que no en saben, és a dir un 1,5 de la població (i descompto els infants de menys de sis anys, que potser no saben llegir i escriure però sé d’allò més bé que els encanten els llibres, sobretot si contenen il·lustracions).

Perquè llegir també vol dir mirar, interpretar els signes de tota mena que arriben als nostres ulls des de pocs dies després de néixer. Vol dir saber apropiar-se i interpretar tota mena d’indicis, signes i símbols, tant si són senyals de trànsit com marques i logotips comercials; tant si són codis QR com les maleïdes aplicacions informàtiques de Caixabanc; tant si són mapes isobàrics com emoticones dels xats. Vull dir que, poc o molt, i salvant la bretxa digital que em deixa a mi a l’altra banda de la cultureta informàtica a l’ús, ens passem tot el sant dia llegint.

Que d’entre tots els signes que pot copsar la nostra mirada, la història i la cultura hagin enaltit i posat en relleu els signes alfabètics, és quelcom que ens honora a tots plegats i que hauria de fer vibrar d’emoció al Gremi de Llibreters, que són (a més, entre d’altres, dels editors, els autors, els traductors, els mestres i els bibliotecaris) qui els fan circular dins la nostra societat, dins unes capsetes paral·lelepipèdiques  anomenades “Llibres”

I ara, aprofitaré l’avinentesa per fer-vos una bona estirada d’orelles: Què significa això de dir que el llibre més venut del món des de fa segles és la Biblia? O el Quixot? O Benvolguda, de l’Empar Moliné? Eh? Protesto, protesto i protesto! El llibre més venut del món mundial és i ha de ser, per força, l’Abecedari! Sense aquesta publicació cabdal, ni bíblies, ni Quixots, ni Rawlings serien possibles. Qui dimonis els fa aquests rànquings i aquestes llistes enganyoses?

Reivindico un lloc preeminent per l’Abecedari, una obra tan bàsica com dúctil, que s’adapta a totes les temàtiques hagudes i per haver, delícia i camp de proves per als il·lustradors i creadors icònnics, i molt més fonamental que qualsevol altra. El bo del cas és que ni tan sols sabem el nom del seu creador primigeni, que mereix un monument grandiós, ja sigui fet per en Joan Brossa o per en Jaume Plensa. I encara que sóc capaç d’entendre que un llibreter no és un escultor, si que demano a tots els llibreters de la sala que posin, si més no, un abecedari al pom de porta o a l’aparador de la seva llibreria, tant se val si pertany a l’alfabet xinès, ciríl·lic, àrab o llatí, perquè qualsevol dels molts alfabets i conseqüents abecedaris és, de fet, la porta d’entrada al llibre i a la lectura. Que així sigui. Amen.

Amen i anem al gra. Els llibreters ho faran perquè, a més de vendre llibres, tal com diu el DIEC, son amicals, bonhomiosos, capaços d’atendre qualsevol comanda, desvetllats, entusiastes, feiners, generosos amb el seu temps, heroics, inquiets, justiciers a l’hora de repartir guanys i beneficis, kafkians pel que fa a la rebotiga, lectors empedreïts, malcontents i neguitosos si bé orgullosos d’allò que han fet amb el panorama post pandèmic, qüestionadors amb els comercials,  responsables, sol·lícits, treballadors, únics i insubstituïbles a segons quina població,  viatgers, wagnerians davant la tragèdia dels paquets i caixes de retorn, potser un pèl ximplets en la tria de l’ofici, y  (aquesta lletra és grega i aquí representa la imposada quota del 25% de castellà) i poliglotes, amb un gran zel per allò que fan dia rere dia sens defallir. (He, he, us acabo d’encolomar un enfilall d’epítets per rigorós odre alfabètic).

Però si un llibreter pot ser tot això i més -i ho sé perquè tinc molts amics que ho son- què no serà el Premi Llibreter?

Doncs heu de saber i entendre, i entendre per saber que ja fa vint-i-tres anys que aquests venedors, van decidir tirar-lo endavant, convenientment associats dins un gremi les arrels del qual daten del 31 de gener de l’any 1553!!!. Poca broma…Que això és tan seriós com el fet que una de les característiques primordials i diferenciadores del caràcter i tarannà català és aquesta ja tradicional i ficada en vena voluntat d’associar-se. No conec cap llar on almenys algun dels seus membres o tota la família, no formi part d’alguna mena d’associació o altra: esportiva, veïnal, cultural, musical, etc. I que per molts anys ho puguem fer.

Doncs heu de saber i entendre i entendre per saber que els llibreters del gremi, a més de dedicar-se a vendre llibres, els llegeixen -sí, sí- i els estimen. Amb un amor tan desinteressat que fins i tot els sap greu que hi hagi títols que han passat desapercebuts a la crítica o entre els lectors, i que en cap cas formen part d’aquesta qüestionable -per bé que aritmèticament correcta- llista dels més venuts. I aleshores, ells que sí, què fan? Què volen i poden fer? Resignar-se a retornar-los a la distribuïdora amb una compungida noteta on hi digui: “mala sort”…? Ca! No senyor, no! Ells es reuneixen, telemàticament o al natural, s’ho comenten entre ells, en sospesen els pros i els contres, n’estudien el com i el per què i… i al capdavall en fan unes llistes, presidides pels tres títols que encapçalen cadascuna d’elles. Després… voten!

Democràticament i desinteressada, que és com s’hauria de votar sempre (no gosaria dir, perquè no ho sé del cert, que no hi hagi algun llibreter entusiasta que no faci campanya a favor del llibre que ell creu imprescindible, perquè no hi ha elecció sense campanya, oi?) i, un cop fets aquests prolegòmens, es disposen a atorgar un premi als guanyadors.

Per això ens han reunit aquí. Per assistir a la proclamació i entrega d’aquests premis, que recolliran, tot seguit, els autors i editors d’aquests llibres que haurien pogut passar inadvertits i acabar anant a la bala, si no fos… Si no fos que el Gremi de Llibreters, després de premiar-los, els posarà una marca ben visible, els col·locarà a l’aparador de la llibreria  i també en un lloc preferent al taulell, i amb això els atorgarà, de bon grat, una segona oportunitat. Dit d’altra manera, a aquests llibres se’ls allargarà la vida.

Però no és aquest el fet més destacable. El que més m’agrada de tot plegat, és que amb aquest premi hi guanyem tots. Tots els qui, gràcies als abecedaris, hem esdevingut lectors de bo de bo. Lectors del bo i millor.

I per saber què ha estat el bo i millor d’enguany pel que fa als llibres, de la nostra literatura i llengua o de les altres, de la que s’adreça als infants o als joves, de la que s’il·lustra o no, el més adient és que jo calli d’una vegada, m’assegui, i deixi que parlin els organitzadors, oi?

Doncs au, ja he xerrat massa. Gràcies un cop més per tot i més. Fins aviat…

Teresa Duran

Barcelona, 30 de juny de 2022