El retorn de Gabriel Caballero, l’últim ball del senyor Lotari, la novel·la més desbocada de Julià de Jòdar
L’any 1997 va sortir publicada la primera part d’una trilogia referent de la literatura catalana contemporània, L’atzar i les ombres, reeditada en el seu 25è aniversari amb una revisió exhaustiva de l’autor i en un sol volum. El 2006, Julià de Jòdar publicava la tercera part de L’atzar i les ombres, i deixava constituït el gran fris històric sobre la consciència popular dels barris industrials de la perifèria barcelonina, palpant el pols de la ciutat de Badalona entre 1956 o 1962 i resseguint els anys de formació, durant aquell període, de Gabriel Caballero —marrec preadolescent a la primera novel·la; jovenet amb pretensions d’escriptor i d’heroi proletari en la tercera—. Jòdar va donar per mort, en aquell moment, el seu principal alter ego, i per tancat el seu cèlebre cicle novel·lístic; divuit anys després, però, Gabriel Caballero torna a protagonitzar una novel·la que pot considerar-se, de ple dret, la continuació d’aquell cim narratiu. La vida de Gabriel Caballero entre el 1962 i el 1977.
Igual que el gran novel·lista desaparegut Gabriel Caballero, Julià de Jòdar (Badalona, 1942) ha estat un escriptor de maduració lenta i rotunda. Lenta perquè va aterrar a les lletres catalanes amb cinquanta-cinc anys i hi ha tornat, després d’haver-ne desertat, passats els vuitanta; rotunda perquè, tant llavors com ara, ens ha ofert obres d’aquelles que, com es va dir a tomb de la seva primera novel·la, poden arribar a desconcertar «l’ordre assenyat del ram de la crítica». Ha guanyat premis com el Sant Jordi, el Critíca Serra d’Or, el Ciutat de Barcelona i el de la Crítica Catalana, entre d’altres, amb obres tan remarcables com la trilogia esmentada, La pastoral catalana o L’home que va estimar Natàlia Vidal. Amb El desertor en el camp de batalla (2013) va anunciar la seva retirada de les lletres catalanes, que sortosament va ser provisional; Comanegra ja va convèncer l’autor d’escriure Els vulnerables (2018), una preqüela juganera de L’atzar i les ombres. Ara, finalment, l’ha convençut per continuar-la.
El món cultural i intel·lectual, la disputa entre grups (i egos) de l’esquerra i el catalanisme, les infidelitats als ideals i a les persones, la Gauche Divine, les Jornades Llibertàries… Vázquez Montalbán, Pepe Martínez, Maria Aurèlia Capmany, Josep Fontana, Jaume Vallcorba, Guillermina Motta, Gabriel Ferrater, Salvador Espriu o Pasqual Maragall són alguns dels noms que passegen entre les màscares de La casa tapiada; tots van ensopegar, en un moment o altre i en situacions més dignes o més galdoses, amb Gabriel Caballero, un tastaolletes apassionat i apassionant que va ser capaç —no ens enganyem, perquè no en farem un sant— del millor i del pitjor en uns anys de molta disbauxa i d’una considerable esquizofrènia política.
