Pedro Vivancos era un sant o un farsant?

Era el guru d’una secta o simplement el pare d’una família nombrosa?

Vivancos va ser un dels millors ballarins de flamenc dels anys seixanta a Barcelona i va actuar per tot Europa. A principis dels setanta, va obrir una acadèmia de dansa i arts marcials a Sant Cugat, gràcies a la qual va reunir un grup de seguidors fidels i set dones que l’acompanyarien tota la vida i amb qui va tenir quaranta fills.

Després d’un viatge misteriós del qual va tornar amb el cap afaitat i un quimono negre, Pedro Vivancos va rebre el sobrenom de «Raschimura» i va obrir una fàbrica de productes macrobiòtics a l’Hospitalet i clíniques i consultoris arreu de Catalunya i Espanya, on proclamava curar malalties com la diabetis o el càncer amb mètodes radicals. Amb tot, el nombre d’adeptes que se li acostaven no parava d’augmentar.

El 1983, el cas Raschimura va ocupar els titulars de la premsa: investigat per la mort de diversos pacients a la seva clínica del Vallès i amb la Fiscalia General de l’Estat trepitjant-li els talons, Vivancos, la seva família i els fidels més acèrrims van fugir al Canadà, on van refundar la comunitat. Uns anys després, Vivancos va morir a Amsterdam en circumstàncies poc clares, i va deixar com a llegat la llegenda de la seva família i una gran pregunta: eren membres de la primera secta espanyola o només una família que va decidir viure fora dels esquemes socials de l’època?