«La pagesia que he conegut i de la qual formo part té els dies comptats. La previsió nefasta deu estar empeltada de la lletania dels territoris despoblats, la que plora l’agonia lenta de la mort dels pobles i de la vida que contenen sense que acabi d’arribar mai el dia final, però no per això deixa de ser menys certa; només un gir radical de guió i de la manera de funcionar el món en podria frenar la desaparició.»

A través d’una mirada afinada i literària, aquesta jove pagesa i escriptora desgrana un moment determinant de la seva vida: després d’haver cursat estudis literaris a la Universitat de Barcelona, decideix tornar al Priorat i quedar-se al seu poble, la Figuera, per continuar cuidant el tros de la seva família.

La seva és una opció difícil, però també és una oportunitat de futur per al territori, per aquest Priorat que, malgrat l’èxit, continua perdent població. Per això el seu compromís i el seu lloc al món és ferm quan ens diu: «Des del present i des del jo, que és l’únic de cert que tenim a l’hora de fer discurs, puc dir que he decidit ser pagesa i continuar amb l’ofici i els trossos familiars perquè m’agrada, perquè vull, i perquè és una opció política.»

Amb una prosa rica, lúcida i honesta, Júlia Viejobueno ens explica quina relació té amb el seu paisatge, amb la natura, amb les diferents feines del camp. Parla de la destresa del pagès a l’hora de llaurar, d’una cultura heretada necessària pel conreu, però també adverteix de com n’és de dur i de vulnerable el fet de ser pagès.