La Mariam és una jove de Mali que treballa a la biblioteca de l’Institut Ahmed Baba de Timbuctú. Està enamorada de la seva feina, sempre envoltada de llibres, i col·labora en un programa cultural de ràdio adreçat a les dones malianes que es diu Muso Kunda.

Un funest dia del 2012 els violents extremistes d’Ansar Dine es fan els amos de Timbuctú i la ciutat cau en un règim de terror enmig d’una cruenta guerra civil entre els salafistes i els independentistes tuaregs, i, alhora, les forces del govern de Bamako.

La imposició de la xaria farà que la vida de les dones de Timbuctú esdevingui un malson insuportable, però no totes estan disposades a deixar-se ultratjar, malgrat que el preu que calgui pagar sigui altíssim.

Muso Kunda, la casa de les dones és una novel·la que viatja al cor del Sàhara per denunciar el salvatgisme camuflat de creença religiosa i per retre homenatge a totes les lluitadores per la llibertat de la meitat més vexada del gènere humà.

Descarregar dossier de premsa

“La dona és un parent directe de Déu, mentre que l’home no n’és més que un conegut.” Proverbi africà

Gemma Freixas (Barcelona, 1962) és llicenciada en filosofia i ha combinat feines de producció audiovisual amb el periodisme escrit en els dominicals de La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui i l’Ara, i a les revistes especialitzades Geo, Rutas del Mundo i Todo Turismo. És autora dels llibres de narrativa Tanaka, un recorrido por la actual Myanmar (2003) i Djoliba, la curva del Níger en Mali (2009). L’any 2013 rep el Premi Roc Boronat amb la novel?la Casino de Santa Isabel que recrea les setmanes posteriors a la proclamació de la independència de Guinea. El 2015 publica a Meteora Malabo i les cendres, una novel·la d’acció situada en la Guinea Equatorial actual.

Amb Muso Kunda, la casa de les dones (2017), Gemma Freixas es consolida com la novel·lista catalana que més fidelment ens sap acostar a la realitat africana i als seus escenaris més captivadors.

Fragment del llibre

La Mariam caminava en silenci, esforçant-se a seguir les gambades del pare. No alçava els ulls, la vista fita en les oscil·lacions dels plecs de la túnica de l’Abu Aljadi, els retrets encara ressonant-li a les orelles. Com passava sovint, havien discutit. «No sé per què t’has de pintar els llavis», li havia recriminat abans de sortir de casa, i ella havia saltat. Era així darrerament, no podia evitar-ho, es barallaven per qualsevol fotesa. La noia hauria preferit anar a la feina sola, encantar-se i tafanejar pels carrers de Timbuctú, que es despertaven mandrosos, xerrar amb alguna veïna, aturar-se davant dels aparadors i veure les fotografies dels nous vestits, dels darrers pentinats… Però no, havia d’anar acompanyada. Havia d’anar al costat de la figura allargassada del seu pare, severa, sempre vestida segons els costums tradicionals, mai amb el cap descobert.

Aixecaven petits núvols de pols a cada passa. La silueta massissa del minaret de la mesquita Sankoré, una edificació de fang eriçada per troncs que la feien accessible, projectava una gran ombra piramidal sobre l’arena. Van travessar-la i l’Abu Aljadi va recitar les fórmules de salutació protocol·làries als quatre avis que cada matí seien en un racó beneït pel primer sol. Un grup de noies s’afanyaven per anar a l’institut; la Mariam s’hi va fixar: enriolades, carregaven les seves bosses i els llibres; la més alta, amb un vestit cenyit i molt pintada, maldava per sortejar els sots del carrer amb unes sandàlies de taló fi. Va envejar-la. La Mariam mai no gosaria posar-se aquells talons. I tampoc li quedarien tan bé, va admetre amb un sospir mentre entrava al fresc vestíbul de la biblioteca Ahmed Baba.

Pare i filla van acomiadar-se, secs, i cadascun va anar al seu lloc de feina: ell darrere el mostrador de l’entrada, com cada dia des de feia més de trenta anys; ella, a la sala d’ordinadors del soterrani.